Artículo publicado en: Ultima Hora Ibiza (11/04/2005)
Revista Serra d'Or. Núm 546 junio 2005 (Cartas al Director)

SOBRE LES OBRES A LA CASA BOTINO I LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI

Un anterior article meu sobre les obres a Can Botino acabava amb una esperança: amb la confiança de que els responsables municipals, del Patrimoni i del Consell actuarien en conseqüència reconduint les obres que es fan a l’edifici pel Consorci Patrimoni de la Humanitat de manera que es corregissin els incompliments del P.E.P.R.I. de Dalt Vila i de la pròpia Llei de Patrimoni que, segons el meu criteri, presentaven. Confiava, també, en que hi hagués un pronunciament dels responsables de Patrimoni de la UNESCO.
 
Han transcorregut molts de mesos i res d’això ha passat. Les obres han continuat a pesar dels escrits de denúncia presentats davant els organismes competents. Cap dels organismes al·ludits m’ha comunicat cap decisió. Tampoc han aixecat la seva veu altres institucions interessades en la Conservació del Patrimoni, com el Col·legi d’Arquitectes i l’Institut d’Estudis Eivissencs.
 
Les obres estan ja molt avançades i, com deien els mitjans de comunicació de fa uns dies, l’edifici de Can Botino està ja rematat per la finestra correguda que remata les seves quatre façanes, la nova cornisa de formigó suporta la nova coberta de fusta laminada i el jardí -protegit pel P.E.P.R.I.- sembla el tall d’una pedrera.
 
Ja són ben visibles els efectes negatius de la intervenció que s’anunciaven a l’article esmentat: modificació de les proporcions de l’edifici, efecte “ovni” de la nova coberta levitant damunt d’un edifici que ara sembla més baix que abans, canvi en la configuració global de la imatge de Dalt Vila, etc..
 
Ara una gran franja clar-obscura creada per la finestra i la nova cornisa és visible des de ben lluny. A través d’ella, amb les noves transparències creades, és possible veure un tros del baluard de Santa Tecla per sota de la nova coberta, com si l’edifici retocat s’hagués tornat transparent. Què passarà quan la finestra correguda tingui vidre?
 
Els canvis no finalitzen aquí: sembla que s’ha disminuït l’alçada de la sala noble de la planta situada al nivell del carrer de Santa Maria i han desaparegut els sostres de fusta existents (protegits, també, pel P.E.P.R.I. de Dalt Vila). Han desaparegut, també, els immensos  trossos de pal de vaixell que actuaven de jàsseres mestres suportant l’estructura de fusta que conformava el terra de la sala noble.
 
Com ha pogut ser que no s’hagi parat aquesta, al meu entendre, destrossa i que continuï impunement?. Com pot ser que no hagin reconduït el projecte el propi Ajuntament o el Consell d’Eivissa i Formentera que formen part del Consorci Patrimoni de la Humanitat?. No hem d’oblidar que el Consell és l’organisme que té delegades les màximes competències en matèria de protecció del patrimoni. Per què calla (i atorga?) la UNESCO?.
 

Els escrits presentats davant el Consistori i davant el Consell sembla que no han tingut cap efecte. Vol dir això que els preceptes derivats de la Llei de Patrimoni no afecten als poderosos, als que manen? Per què la Comissió del Patrimoni (ara CIOTUPHA) plena de professionals i experts de reconegut prestigi en Patrimoni, tan escrupolosa - aparentment - sempre en les seves decisions no ha actuat en aquest cas? Potser no ha actuat perquè ha considerat que les obres a Can Botino són prou neutres i no competeixen estèticament amb el conjunt de Dalt Vila, com ha considerat en altres acords o dictàmens seus.
 
Si tots aquests desastres (a criteri meu) es poden executar a Can Botino, una de les edificacions més emblemàtiques del nostre Patrimoni, que no passarà amb la resta d’elements que el constitueixen?.
 
Aquesta realitat explicaria per què el nostre Patrimoni va desapareixent poc a poc. No estam prou sensibilitzats i les institucions responsables per llei no fan la seva tasca. A vegades han set els propis acords de la Comissió els que han permès destrosses amb decisions contràries a la llei. Només cal revisar els acords de la Comissió, que recullen les actes de les sessions corresponents, per verificar-ho.
 
El panorama que es presenta és, al meu criteri, desolador i, mentrestant, la nostra cultura i patrimoni van minvant al temps que quasi tots callem i assentim, Institucions, Col·legis d’Arquitectes i Instituts d’Estudis Eivissencs inclosos.
 

Salvador Roig Planells
Arquitecte