|
|
English version »
Artículo
publicado en la prensa local:
El Mundo Ibiza y Formentera (2/06/2004), Diario de Ibiza (3/06/2004)
y Ultima Hora Ibiza (7/06/2004)
NOTES SOBRE LES OBRES A LA CASA FONNE-BOTINO-MONTERO
L'edifici
La Casa Fonne-Botino-Montero, des dels moments inicials de la seva
construcció i fins avui dia, ha set, per diverses raons, un
dels edificis més importants, representatius i emblemàtics
de Dalt Vila i, per tant, de la Ciutat d’Eivissa.
Les raons que justifiquen l’afirmació anterior són
diverses: per les seves característiques arquitectòniques,
per la seva ubicació; per la manera com s’implanta sobre
el terreny; per la seva volumetria, massissa, rotunda, geomètrica,
contundent; pels vincles històrics i comercials que simbolitza
entre Eivissa i l’exterior; per ser lloc d’importants esdeveniments
històrics, etc., però no és aquest el moment oportú per
parlar-ne ni l’objectiu.
L’edifici fou construït conforme els tipus de palaus que
es construïen a Gènova a finals del segle XVI i principis
del segle XVII, amb una adaptació de les característiques
del tipus de referència a les circumstàncies de l’illa,
del lloc, del promotor i d’aquella època.
És una arquitectura que pretén una rotunditat de volums i unes
formes geomètriques pures. El volum de l’edifici és, pràcticament,
un cub de 20x20x20 mts., delimitat per la important cornisa volada i rematat
per la coberta a quatre aigües. Lògicament a l’hora de construir,
aquestes característiques teòriques es porten a la realitat adaptant-les
al lloc. És per això que, a la casa Fonne-Botino-Montero les
proporcions de l’edifici venen diferenciades segons la façana,
per mor de l’important pendent de la parcel·la, no és tant
rotunda de composició la planta baixa com la planta pis - la que tenia
l’accés principal - i és especialment important en el conjunt
la relació casa-jardí.
A pesar dels forats verticals originals, predomina a aquesta arquitectura
el massís sobre el buit. Per tant tots aquests elements i característiques
són fonamentals i intrínseques a aquest tipus d’arquitectura.
L’EDIFICI I EL P.E.P.R.I. DE DALT VILA
La importància d’aquest edifici queda recollida en el
P.E.P.R.I. de Dalt Vila que el cataloga. La fitxa corresponent del
catàleg és la número 104. Segons la fitxa i segons
el P.E.P.R.I. de Dalt Vila, l’edifici té un nivell de
protecció de grau segon, de conservació estructural.
Tota
la parcel·la està protegida, incloent en aquesta
protecció tant les edificacions com l’arbrat. Les obres
permeses són les de manteniment, consolidació, recuperació i
condicionament. Excepcionalment, i previ informe de la Comissió de
control del P.E.P.R.I. de Dalt Vila, es permet la reestructuració.
Aquestes proteccions impliquen que la parcella no es pot segregar,
no es poden realitzar augments de l’ocupació en planta
ni dels volums. Implica, també, que queden protegits la totalitat
dels tancaments de la parcel·la i de l’arbrat. Implica
que es té que mantenir la configuració estructural de
l’edifici, del seu envolvent exterior (façanes) i tots
els seus elements significatius. Tampoc es pot desvirtuar la distribució interna.
Implica, també, que queden protegides totes les estructures
llenyoses, fusteries i forjats. És a dir, queden protegides
les biguetes i jàsseres de fusta.
LES OBRES QUE ES PRETENEN REALITZAR
Les obres que es pretenen realitzar tenen com a finalitat la rehabilitació de
l’edifici i la seva adequació com a nova seu de l’Ajuntament
d’Eivissa, de l’Arxiu Històric i de l’Arxiu
d’Imatge i So.
La proposta, a nivell d’avantprojecte, de l’empresa guanyadora
del concurs convocat a tal efecte pretén, entre d’altres
actuacions:
La demolició de la casa de servei annexa a L'edifici vora el cantó que dona al revellí i la col·locació a l'espai resultant de la maquinària d'aire condicionat.
La construcció d'una finestra horitzontal correguda, seguint les quatre façanes de L'edifici just a sota del nivell de la cornisa actual, a nivell de la planta de golfes, il·luminada, actualment, per les finestres rectangulars que rematen la composició de forats de les façanes i que desapareixeran amb l'actuació.
La substitució de la cornisa actual per una altra de formigó i suportada per elements metàl·lics.
La construcció d'una escalinata adossada a la façana ponent de L'edifici, afectant el jardí existent, que connectarà el carrer Pere Tur amb el carrer Santa Maria.
La demolició i reforma de les edificacions del jardí.
La construcció d'una cafeteria al jardí amb estructura de ferro i vidre.
La col·locació a nivell de planta baixa (donant al carrer Pere Tur) d'un revestiment de ferro corten que actuaria de suport dels rètols de L'edifici.
La substitució del color blanc de L'edifici (que és el color actual) per un altre ocre-groguenc.
El repicat dels murs de maçoneria ordinària per exhibir la pedra vista en parts de l'interior de L'edifici (a les sales centrals) i al mur que dóna al carrer de Santa Maria.
La substitució de la coberta actual per una altra de bigues de fusta laminada i pannell "termochip".
La substitució dels forjats de bigues i jàsseres de fusta per altres de biguetes metàl·liques.
La introducció d'un ascensor per facilitar l'accessibilitat a les diferents plantes en que s'organitza la proposta.
La col·locació de la maquinària de l'ascensor ocupant una de les cisternes de L'edifici.
La modificació de la porta principal d'accés des del carrer de Santa Maria afectant, possiblement, a l'escut dels Botino.
Alguna d’aquestes actuacions és necessària
per l’adaptació de l’edifici als nous usos. No hem
d’oblidar
que un edifici en ús és un edifici conservat i això és
el que necessita la ciutat. La ciutat no funciona si els seus edificis
i espais públics es mantenen enquistats en el temps: es degraden.
El que hi ha que procurar és realitzar l’adequació mantenint
les característiques fonamentals de l’edifici. No s’ha
d’afectar innecessàriament a aquells elements que, permetent
l’adequació, són intrínsecs a la configuració arquitectònica
de l’edifici.
Aquesta és la problemàtica que presenten algunes de les
actuacions que es proposen i que ja estan en marxa.
La construcció de la finestra horitzontal correguda redueix,
sensiblement, les dimensions de parts massisses respecte a les de buits
i altera la configuració geomètrica de volums purs. A
més a més, l’efecte que es crearà, per mor
de la important línia d’ombra a sota de la finestra serà el
de la coberta levitant per damunt de l’edifici. La coberta
no descansarà en el mur perimetral ho farà en un element
que semblarà exempt: la nova cornisa de formigó.
La construcció de l’escalinata que constitueix, de fet,
la creació d’un nou carrer - fins ara ha set jardí i
està protegit - implicarà un canvi molt important en
la percepció de l’edifici i, per tant, en el seu paper
en la configuració de l’escena urbana i en la imatge de
Dalt Vila. L’escalinata nova i les modificacions al jardí faran
que es perdi la vinculació i adequació de l’edifici
al lloc i la relació casa-jardí.
El canvi de color que es proposà convé meditar-lo.
No sé si s’ha realitzat un estudi de colors a l’edifci
que hagi detectat el color ocre-groguenc que es proposa. Cal reflexionar-ho
de totes maneres ja que incidirà en la percepció tant
propera com llunyana de l’edifici i, per tant, és un
altre factor que incidirà en la configuració del barri
i de Dalt Vila.
Encara que no sigui el tema vull aprofitar l’ocasió per
assenyalar que, conforme la tendència de moda en la ciutat
i en l’illa fa uns anys, l’ ”Eivissa blanca” de’n
Rossinyol i de’n Picarol aviat serà un record en els
documents gràfics i fotogràfics.
La ciutat i l’illa s’estan ocritzant i pastelitzant.
El fenomen passa tant a la ciutat històrica com a les parts
noves de la ciutat. El canvi en la percepció de l’escena
urbana és ben evident.
El sòcol de ferro corten que es proposa alterarà la
trobada de l’edifici amb el terra i serà un factor més
que modificarà les proporcions originàries de l’edifici.
Els murs de maçoneria ordinària, especialment a aquest
tipus d’arquitectura, mai es construïen per deixar les
pedres vistes. Sempre es referien i s’emblanquinaven o s’estucaven.
El deixar la pedra vista, la “pedritis”, l’anomeno
jo, forma part de les manies decorativistes de catàleg d’obres
de qui no coneix ni la història ni les necessitats constructives
dels murs d’aquest tipus. Ha estat una mania impulsada moltes
vegades des de les pròpies comissions oficials que, contradictòriament,
han de vetllar per la conservació i protecció del patrimoni.
INCOMPLIMENT DEL P.E.P.R.I. DE DALT VILA
Totes aquestes són consideracions que realitzo conforme als
meus coneixements professionals i estètics i, per tant, poden
ser recusables. El que no es pot qüestionar és que moltes
d’aquestes propostes incompleixen les prescripcions del P.E.P.R.I.
de Dalt Vila i de la fitxa del catàleg. Aquest incompliment
no implica necessàriament que no es pugui executar. Implica
que l’Ajuntament per concedir la llicència necessita
de l’autorització prèvia de la Comissió de
Patrimoni del Consell.
Sense aquest requisit la llicència es podria considerar nul·la
de ple dret. L’obra no hauria de començar sense una
tramitació TEX (excepcional) i, malauradament, ja s’ha
iniciat.
Es ben segur que la preocupació que manifesta aquest escrit
serà compartida pels responsables municipals, del Patrimoni
i del Consell que actuaran en conseqüència. Aquest edifici
tant bell i tant representatiu necessita d’una actuació exemplar.
S’està a temps d’evitar unes actuacions, les proposades,
que van en detriment de la conservació de les característiques
més emblemàtiques d’aquest edifici que ens vincula
amb Gènova i amb l’arquitectura culta que contemporàniament
allí s’hi construïa. El reconduir-les no condiciona,
tampoc, l’adequació que es pretén per als nous
usos que es proposen.
Eivissa, maig de 2004
Salvador Roig Planells
Arquitecte
|
